CURS D’ASTRONAUTES (11-12 anys)

Mòdul d'Enginyeria (11-12 anys)

3r cicle de primària (11-12 anys)

Tripulants d’Hypatia I que lideren aquest mòdul:
Neus Sabaté, Enginyera d’Hypatia I
Cesca Cufí-Prat, Enginyera d’Hypatia I

Introducció

En aquest mòdul ens plantejarem com podríem reutilitzar l'aigua a l’espai mitjançant filtres per tal d’haver-nos-en d’endur la mínima quantitat des de la Terra, així com per fer-ne un ús responsable en un futur assentament a Mart.


Activitats



Dones que han fet història

Font: Wikipedia

La Margaret Hamilton és una dona americana considerada pionera en l’enginyeria de programació. Després de realitzar estudis en matemàtiques va fer-se programadora de software a l’Institut d’Enginyeria de Massachussets (conegut com a MIT). Al 1965 es va convertir en la cap d’enginyeria de software de la missió Apolo de la NASA. Va dirigir un equip de programadors que van dissenyar els programes informàtics de la nau. El software que va dissenyar va ser pioner, ja que permetia a l’ordinador prioritzar quines tasques eren més importants que les altres i evitava que la màquina col·lapsés per un excés d’informació en situacions imprevistes. Això va permetre que l’Apolo 11 aconseguís aterrar exitosament per primer cop a la lluna al 1969. Després de treballar a diverses missions Apolo, la Margaret va fundar la seva pròpia empresa de software, la Hamilton Technologies. El seu paper a les missions Apolo i les seves contribucions com a pionera de l’enginyeria de programació (terme creat per ella mateixa) es consideren actualment clau en l’història de la programació.

Hypatia 27, solcant les estrelles rumb a Mart

Autora: Cèlia Ventura

CAPÍTOL 2. Els nervis personificats

 La Judit mirava per la finestra com la Terra s’anava fent més i més petita. Sentia un nus a l’estómac, i no era de l’enlairament. Sabia què era allò que li estava estrenyent els budells. O més aviat, qui. Era el Guruguru, aquell monstre petitó, però empipador que de tant en tant la visitava. La primera vegada que el va conèixer va ser quan havia canviat d’escola a segon de primària. Caminava pel carrer, nerviosa, agafada de la mà de la seva mare i de sobte va notar una punxada al ventre. Dins la seva ment la imatge d’una criatura que li estrenyia la panxa va aparèixer. Havia tornat a visitar-la quan li havia tocat fer de follet valent a l’obra de teatre de Sant Jordi a l’escola. I també va venir els dies que hi havia dictat o la primera nit de colònies…

La mare li havia suggerit de dibuixar aquell monstre i, en acabat, juntes, el van batejar amb el nom de Guruguru. Les primeres vegades que havia vingut a veure-la havia intentat lluitar contra ell. Feia respiracions profundes, intentava dibuixar o pensar en altres coses per distreure’s… Però no eren mètodes infal·libles i el Guruguru sempre trobava maneres de tornar. Quan una data rellevant s’apropava, abans que arribés ja s’imaginava al monstre lliscant dins seu i preparant-se per portar els nervis i l’angoixa. Va arribar un punt que tenia més por del Guruguru que de l’activitat en qüestió!

Però, finalment, van descobrir el mètode per vence’l. No lluitar. Quan la mare li ho va proposar ella es va quedar desconcertada. No lluitar? Però aleshores el Guruguru guanyaria! Ell sempre està allà en moment importants, li havia dit la mare; tanmateix, potser no és un monstre, sinó una criatura una mica diferent. Potser és la seva manera de celebrar que alguna cosa interessant i especial està a punt de passar. Així, la Judit havia après a viure amb el Guruguru com un company que l’acompanyava i que l’avisava quan quelcom emocionant venia. Els nervis sempre eren allà quan era l’hora i segurament mai l’abandonarien, però aquests també feien que ho visqués més intensament. El més rellevant era no deixar que li robés el protagonisme de la situació, així que continuava respirant profundament, notant les pessigolles del Guruguru, i dient-se que aquella experiència seria fascinant.