<b>3r cicle de primària</b> <i>(11-12 anys)</i> [br][br] Tripulants d’Hypatia I que lideren aquest mòdul:[br] <strong>Mariona Badenas-Agustí,</strong> Comandant i Astrònoma d’Hypatia I [br] <strong>Ariadna Farrés Basiana,</strong> Científica i Responsable de Seguretat i Salut d’Hypatia I [br] [br][*h2*]Introducció[*/h2*]En aquest mòdul, estudiarem el nostre sistema solar i els exoplanetes, és a dir, planetes que orbiten una estrella diferent al Sol.[br][br] [content_video] [content_lessons] [br][br][br] [*h2*]Dones que han fet història[*/h2*] [content_image] Font: Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics [br][br][br] Des de finals del 1870 fins a la dècada dels anys 1920, més de 50 dones van treballar a l’Observatori de Harvard College (Boston, USA) classificant estrelles, fent càlculs matemàtics i processant dades astronòmiques de forma manual. Mitjançant la seva feina, aquests grups de dones –conegut com les “Computadores de Harvard”– va contribuir decisivament en el coneixement que tenim sobre les propietats fisicoquímiques de les estrelles. Amb tot, no va ser fins a molts anys després que la seva recerca va ser reconeguda pel conjunt de la comunitat científica. Entre elles, destaquen l'Henrietta Swan Leavitt o la Cecilia Payne. [br][br][*h2*]Hypatia 27, solcant les estrelles rumb a Mart[*/h2*] Autora: Cèlia Ventura[br][br] <b>CAPÍTOL 1. Un desig fet realitat[br][br]</b> [*img src="/wp-content/uploads/2022/05/Hypatia-27-solcant-les-estrelles-rumb-a-Mart-Capítol-1.png"*] Tot d'una un estel fugaç va recórrer el cel, deixant pas a l'instant perfecte per demanar un desig. La Cristina va pensar, un cop més, la mateixa frase. Un desig que feia anys i panys que somiava, i que ben aviat es convertiria en realitat. Hi ha qui diu que els secrets no es poden revelar, que sinó s'esfumen a l'aire. Però ella l'havia confessat, de fet l'havia proclamat als quatre vents: volia ser astronauta. Des de petita estava enamorada del cel estrellat, d’allò que s'amagava més enllà. S'imaginava solcant l'univers com si es tractés de la mar i ella una exploradora buscant tresors en forma de racons per descobrir. En menys d'una setmana ho faria. No, no agafaria pas un vaixell, ara ja sabia que necessitava un vehicle completament diferent. Agafaria una nau espacial gegant, que havia costat molt de temps i encara més mans per dissenyar i construir. Tenia unes ganes immenses de començar aquell viatge, tantes que no li cabien al pit, i passejava amunt i avall amb un somriure gegant als llavis. S'havia entrenat i havia estudiat molt. Estava preparada físicament i mentalment. I ara, tanmateix, no podia evitar sentir que no es mereixia aquella oportunitat, que segur que algú altre ho podria fer millor. Sí, havia suat per arribar fins allà, però... i si no era suficient? I si era una impostora en aquell coet? I si no estava a l'altura de la situació? Aquell sentiment l'acompanyava des que sabia que seria una de les escollides per aquella aventura. Ho havia parlat amb l'Anna, la comandant, que tenia més experiència que ella en aquestes coses, tot i que també seria la seva primera vegada a l'espai. Ella l'havia ajudat a entendre que aquell sentiment, que alguns anomenaven la "síndrome de la impostora", no estava justificat. L'Anna li havia explicat que ella mateixa se sentia així a vegades i que estava segura que a altres tripulants també els hi passava, però que era molt important plantar-li cara. Perquè tu has lluitat molt per ser aquí, Cris, li havia dit l'Anna, i no has de deixar que ningú et digui el contrari; ni tu mateixa. La Cristina observava el cel estrellat i se sentia afortunada. Afortunada de ser allà, podent admirar aquell cel infinit. Però a la vegada se sentia orgullosa. Orgullosa d'haver-se guanyat el seu lloc com a part de la tripulació que en menys d'una setmana aniria fins a Mart.

<b>3r cicle de primària</b> <i>(11-12 anys)</i> [br][br] Tripulants d’Hypatia I que lideren aquest mòdul:[br] <strong>Neus Sabaté,</strong> Enginyera d’Hypatia I [br] <strong>Cesca Cufí-Prat,</strong> Enginyera d’Hypatia I [br] [br][*h2*]Introducció[*/h2*]En aquest mòdul ens plantejarem com podríem reutilitzar l'aigua a l’espai mitjançant filtres per tal d’haver-nos-en d’endur la mínima quantitat des de la Terra, així com per fer-ne un ús responsable en un futur assentament a Mart.[br][br] [*iframe title="vimeo-player" src="https://player.vimeo.com/video/709574118?h=64048ec3fc" width="854" height="480" frameborder="0" allowfullscreen*][*/iframe*][br] [content_lessons] [br][br] [*h2*]Dones que han fet història[*/h2*] [*img src="/wp-content/uploads/2022/05/Dones-que-han-fet-història-Enginyeria.jpg"*] Font: Wikipedia [br][br] La <strong>Margaret Hamilton</strong> és una dona americana considerada pionera en l’enginyeria de programació. Després de realitzar estudis en matemàtiques va fer-se programadora de software a l’Institut d’Enginyeria de Massachussets (conegut com a MIT). Al 1965 es va convertir en la cap d’enginyeria de software de la missió Apolo de la NASA. Va dirigir un equip de programadors que van dissenyar els programes informàtics de la nau. El software que va dissenyar va ser pioner, ja que permetia a l’ordinador prioritzar quines tasques eren més importants que les altres i evitava que la màquina col·lapsés per un excés d’informació en situacions imprevistes. Això va permetre que l’Apolo 11 aconseguís aterrar exitosament per primer cop a la lluna al 1969. Després de treballar a diverses missions Apolo, la Margaret va fundar la seva pròpia empresa de software, la Hamilton Technologies. El seu paper a les missions Apolo i les seves contribucions com a pionera de l’enginyeria de programació (terme creat per ella mateixa) es consideren actualment clau en l’història de la programació. [br][br][*h2*]Hypatia 27, solcant les estrelles rumb a Mart[*/h2*] Autora: Cèlia Ventura[br][br] <b>CAPÍTOL 2. Els nervis personificats[br][br]</b> [*img src="/wp-content/uploads/2022/05/Hypatia-27-solcant-les-estrelles-rumb-a-Mart-Capítol-2.png"*] La Judit mirava per la finestra com la Terra s’anava fent més i més petita. Sentia un nus a l’estómac, i no era de l’enlairament. Sabia què era allò que li estava estrenyent els budells. O més aviat, qui. Era el Guruguru, aquell monstre petitó, però empipador que de tant en tant la visitava. La primera vegada que el va conèixer va ser quan havia canviat d’escola a segon de primària. Caminava pel carrer, nerviosa, agafada de la mà de la seva mare i de sobte va notar una punxada al ventre. Dins la seva ment la imatge d’una criatura que li estrenyia la panxa va aparèixer. Havia tornat a visitar-la quan li havia tocat fer de follet valent a l’obra de teatre de Sant Jordi a l’escola. I també va venir els dies que hi havia dictat o la primera nit de colònies… [br][br] La mare li havia suggerit de dibuixar aquell monstre i, en acabat, juntes, el van batejar amb el nom de Guruguru. Les primeres vegades que havia vingut a veure-la havia intentat lluitar contra ell. Feia respiracions profundes, intentava dibuixar o pensar en altres coses per distreure’s… Però no eren mètodes infal·libles i el Guruguru sempre trobava maneres de tornar. Quan una data rellevant s’apropava, abans que arribés ja s’imaginava al monstre lliscant dins seu i preparant-se per portar els nervis i l’angoixa. Va arribar un punt que tenia més por del Guruguru que de l’activitat en qüestió! [br][br] Però, finalment, van descobrir el mètode per vence’l. No lluitar. Quan la mare li ho va proposar ella es va quedar desconcertada. No lluitar? Però aleshores el Guruguru guanyaria! Ell sempre està allà en moment importants, li havia dit la mare; tanmateix, potser no és un monstre, sinó una criatura una mica diferent. Potser és la seva manera de celebrar que alguna cosa interessant i especial està a punt de passar. Així, la Judit havia après a viure amb el Guruguru com un company que l’acompanyava i que l’avisava quan quelcom emocionant venia. Els nervis sempre eren allà quan era l’hora i segurament mai l’abandonarien, però aquests també feien que ho visqués més intensament. El més rellevant era no deixar que li robés el protagonisme de la situació, així que continuava respirant profundament, notant les pessigolles del Guruguru, i dient-se que aquella experiència seria fascinant.

<strong>3r cicle de primària</strong> <em>(11-12 anys) </em>[br][br]Tripulants d’Hypatia I que lideren aquest mòdul:[br] <b>Carla Conejo González</b>, Oficial executiva i Biòloga d’Hypatia I[br] <b>Helena Arias</b>, Enginyera de suport d’Hypatia I [br][br] [*h2*]Introducció[*/h2*] En aquest mòdul descobrirem com mantenir uns bons hàbits saludables a l’espai, a través de la dieta i l’exercici físic. [br][br] [*iframe title="vimeo-player" src="https://player.vimeo.com/video/709592390?h=5a4b428f73" width="854" height="480" frameborder="0" allowfullscreen*][*/iframe*] [content_lessons] [br][br] [*h2*]Dones que han fet història[*/h2*] [*img src="/wp-content/uploads/2022/05/Dones-que-han-fet-història-Salut.jpg"*] Font: NASA [br][br] <strong>Sunita Williams</strong> és una astronauta estatunidenca de pare indi i mare eslovaca. Durant un dels seus viatges a l’Estació Espacial Internacional va superar el récord femení d’estada més llarga a l’espai (195 dies), superat, més tard, per l’italiana Samantha Cristoforetti (200 dies). També ha superat doblement el récord femení de vegades que una astronauta ha sortit de la nau (4 i 10 vegades). Sunita és esportista, física, enginyera i militar, i fou la primera astronauta de la història en completar una marató des de l’espai (la marató de Boston de 2007), tot i que alguns mitjans de comunicació coneguts atribueixen aquest mèrit a Tim Peake, primer astronauta masculí en fer una marató a l’espai l’any 2015. Actualment està preparant el seu tercer viatge de llarga durada cap a l’Estació Espacial Internacional. [br](Vídeo: <a href="https://www.youtube.com/watch?v=nDCdDybegVc">https://www.youtube.com/watch?v=nDCdDybegVc</a>) [br][br] [*h2*]Hypatia 27, solcant les estrelles rumb a Mart[*/h2*] Autora: Cèlia Ventura[br][br] <b>CAPÍTOL 3. Gelat a gravetat zero[br][br] </b>[*img src="/wp-content/uploads/2022/05/Hypatia-27-solcant-les-estrelles-rumb-a-Mart-Capítol-3.png"*] La Sam va alliberar una bombolla d'aigua i va deixar que flotés davant seu. Ja feia mesos que estaven en aquella nau viatjant cap a Mart, però encara li semblava divertidíssim viure en un espai sense gravetat. Les activitats que abans feia sense ni pensar s'havien convertit en aventures. Va atrapar la bombolla amb la boca i va deixar anar una rialla. Seria estrany tornar a tenir gravetat quan aterressin. S'hauria d'acostumar a aquell nou lloc. A Mart el seu cos pesaria quasi un terç del que pesava a la Terra, i ara, al mig de l'espai, no pesava res de res. Quina bogeria! A vegades trobava a faltar la repetitiva vida a la Terra. No només la gravetat sinó els arbres, la pluja, el pa amb tomàquet, la família, l'olor de gespa acabada de tallar, els amics, el seu conill... A totes els hi passava alguna vegada que sentien la distància o els nervis al pit. Bé, ella ho sentia al pit, d'altres ho experimentaven a la panxa, com la Judit, i la Cris es notava cansadíssima.[br][br] Era per això que la Sam estava rebuscant entre els paquets de menjar envasats al buit que tenien. Havia vist a la Nora mirar per la finestra amb els ulls trists i tenia ganes d'animar-la. Finalment ho va trobar. Un paquet de gelat liofilitzat, la manera sofisticada de dir gelat d'astronauta. El millor gelat que tenien a l'espai (i l'únic!). El gelat normal es desfaria o es faria malbé si l'haguessin posat a la maleta, així que l'alternativa era gelat deshidratat, sense aigua. Era diferent del de casa, però deliciós igualment i ideal per moments com aquell.[br][br] La Sam va anar-se impulsant i flotant per la nau fins que va arribar a la sala on la Nora estava observant la Terra en miniatura. Era tan bonica la vista! Quina impressió que feia veure-ho tot tan petit, tan lluny... Imaginar-se als bilions d'humans en una piloteta tan petita ho posava tot en una perspectiva ben diferent.[br][br] La Nora va somriure quan va veure la Sam. Aquesta se li va posar al costat i, sense dir res, va obrir el gelat i el va partir per la meitat. Algunes engrunes van quedar flotant i les va atrapar ràpidament amb la punta de la llengua. Les dues es van quedar en silenci, amb la Nora recolzant el seu cap a l'espatlla de la Sam, mirant la finestreta; un cel infinit estrellat les envoltava. Hi ha dies tristos, i no passa res, va dir la Nora per ella mateixa. Clar, i saps què és el millor d'estar trist a l'espai? La Nora va murmurar que no. Que les llàgrimes floten, va dir la Sam assenyalant una goteta salada que s'escapava. Les dues van deixar anar una rialla i van continuar menjant gelat a milions de kilòmetres de distància de casa seva, veient els mateixos estels que veia la seva família, i enyorant-se, però emocionades per tot el que vindria.

<strong>3r cicle de primària</strong> <em>(11-12 anys)</em> [br][br]Tripulants d’Hypatia I que lideren aquest mòdul:[br] <strong>Laia Ribas,</strong> Oficial del GreenHab d’Hypatia I[br] <strong>Cesca Cufí-Prat,</strong> Enginyera d’Hypatia I [br][br] [*h2*]Introducció[*/h2*] En aquest mòdul descobrirem la importància del material genètic i l’ADN per obtenir plantes i cultius d’aliments més resistents a les condicions de Mart.[br][br] [*iframe title="vimeo-player" src="https://player.vimeo.com/video/709612302?h=16c9872f6b" width="854" height="480" frameborder="0" allowfullscreen*][*/iframe*][br] [content_lessons] [br][br] [*h2*]Dones que han fet història[*/h2*] [*img src="/wp-content/uploads/2022/05/Dones-que-han-fet-historia-Biologia.png"*][br] Font: PNAS [br][br] La <strong>Nancy Hopkins</strong> (Nova York, 16 juny de 1943) és una biòloga molecular americana que treballa com a professora al l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT). És internacionalment coneguda per a la seva investigació en el camp del càncer per a estudiar virus tumorals. Ha sigut pionera en l´ús del peix zebra (<em>Danio rerio</em>) com a model animal de laboratori en la seva recerca, clonant múltiples gens indispensables pel desenvolupament embrionari. Ha publicat la seva recerca en centenars d’articles i ha rebut diversos reconeixements com, per exemple, ser membre de l'Acadèmia Americana d'Arts i Ciències i de l'Institut de Medicina (USA). La Nancy des de ben jove, es va adonar de la desigualtat que suposava ser una dona científica en comparació als seus homòlegs homes, fet que va fer ser-la una revolucionaria en temes d’igualtat i equitat. Així doncs, és una dona referent en el feminisme científic a qui se l’hi ha atorgat molts premis i més de 400 sol·licituds per parlar sobre la discriminació de les dones a la ciència. [br][br] [*h2*]Hypatia 27, solcant les estrelles rumb a Mart[*/h2*] Autora: Cèlia Ventura[br][br] <strong>CAPÍTOL 4. La paciència és la mare de la ciència</strong>[br][br] L'Helena es va aixecar de la cadira i es va posar davant de la tripulació. Com cada dimarts a dos quarts de deu, era l'hora de fer la reunió d'equip. La Sam sempre arribava una mica tard i la Nora prenia apunts de tot el que deien. L'Anna, la comandant, era qui dinamitzava la reunió i donava els torns de paraula. En aquelles reunions setmanals cada una explicava com anaven els seus experiments i, juntes, intentaven resoldre qualsevol problema que hagués sorgit.[br][br] L'Helena portava una mala ratxa. Ja feia tres mesos que estaven a Mart i no aconseguia els resultats que volia. Bé, no és que no obtingués els resultats que volia, perquè això no és del que es tracta la ciència, sinó que no aconseguia resultats. Res de res. Sempre, a última hora, alguna cosa no acabava funcionant com hauria de fer-ho i calia tornar a començar. No era la primera vegada que feia recerca així que ja tenia experiència amb aquelles situacions tan frustrants, però és que estant a un planeta diferent... Tot plegat li costava una mica més de pair. Hi posava hores i més hores, picava pedra i s'esforçava, però no funcionava. I cada vegada rebia la mateixa resposta per part de l'equip: la paciència és la mare de la ciència, Helena, digues com et podem ajudar i torna-ho a intentar. I així ho havia fet. Un cop i un altre.[br][br] A l'última reunió havia presentat un full en blanc, explicant que encara no havia assolit res. I s'havia sentit frustrada com mai. Però aquell dia era diferent. Perquè feia 24 hores que havia tingut un cop de sort. Va compartir amb la resta de la tripulació, amb un somriure d'orella a orella, els primers resultats que havia obtingut. Encara eren molt preliminars, però l'experiment havia funcionat, així que podia continuar. Les altres la van felicitar i li van remarcar que de sort res, que això s'ho havia guanyat i que estaven molt orgulloses de la seva perseverança. Si de normal, quan aconseguia quelcom, se sentia satisfeta, ara que hi havia treballat tant sentia com si estigués flotant pels núvols. La feina feta havia valgut la pena. Encara quedava molt per fer, però estava posant la primera pedra del que marcaria els propers passos. Es moria de ganes de continuar.

<strong>3r cicle de primària</strong> <em>(11-12 anys)</em> [br][br]Tripulants d’Hypatia I que lideren aquest mòdul:[br] <b>Núria Jar</b>, Periodista d’Hypatia I[br] <b>Anna Bach</b>, Científica de suport i Artista resident d’Hypatia I [br][br] [*h2*]Introducció[*/h2*] En aquest mòdul descobrirem com comunicar la ciència. Aprendràs què és un pòster científic i per què serveix, i la importància de compartir el que has après.[br][br]<span data-sheets-formula-bar-text-style="font-size:16px;color:#000000;font-weight:normal;text-decoration:none;font-family:'Arial';font-style:normal;text-decoration-skip-ink:none;"> [*iframe title="vimeo-player" src="https://player.vimeo.com/video/715173901?h=730fd8f186" width="854" height="480" frameborder="0" allowfullscreen*][*/iframe*][br] </span> [content_lessons] [br][br] [*h2*]Dones que han fet història[*/h2*] [*img src="/wp-content/uploads/2022/05/Dones-que-han-fet-historia-Comunicacio-i-art.png"*][br] Font: Wikipedia [br][br] Sabies que <b>Hedy Lamarr</b> va ser inventora i actriu de cinema? Sí, sí. Hedy Lamarr va fer moltes pel·lícules als anys 30 i fins i tot té una estrella al passeig de la fama de Hollywood! Però no només això, també va ser inventora. Durant la segona guerra mundial va patentar un sistema de comunicació sense fils que arribava molt lluny i permetia comunicar-se en secret. Això va permetre que les forces navals aliades no fossin descobertes per l’enemic. Aquell sistema va ser tan revolucionari que encara el fem servir avui en dia per sistemes de comunicació sense fils, com el bluetooth o la wifi de casa teva. [br][br] [*h2*]Hypatia 27, solcant les estrelles rumb a Mart[*/h2*] Autora: Cèlia Ventura[br][br] <strong>CAPÍTOL <b>5. Somiant en la propera aventura</b></strong>[br][br] [*img src="/wp-content/uploads/2022/05/Hypatia-27-solcant-les-estrelles-rumb-a-Mart-Capitol-5.png"*] La Cristina, la Sam, l'Anna, la Judit, l'Helena i la Nora flotaven en aquella nau que s'havia convertit en una segona casa i totes cinc compartien l'últim gelat sec que els hi quedava. De fet, ni recordaven que el tenien: es veu que la Sam l'havia amagat un dia, i ara, en el moment ideal, per casualitat l'havien trobat.[br][br] L'Anna les va mirar d'una a una, recordant els camins que havien hagut de recórrer per arribar fins allà. No hauria pogut imaginar una tripulació millor. Noies, estic orgullosíssima de vosaltres, hem fet història, va dir emocionada, i abans que poguessin respondre va afegir, però atentes que això no s'ha acabat; en uns minuts totes amb el cinturó ben posat, que començarem el descens! La Judit sentia el Guruguru que l'avisava que quelcom emocionant estava a punt de passar. Aquell terreny tan familiar, el paisatge, el cel, les cares de la gent que tant estimaven i havien enyorat... tot tornaria! Fins i tot caminar feixuc, sota aquella gravetat que ara se'ls hi faria estranya. La Nora esperava ansiosa el moment de tornar a abraçar la família i menjar una bona samfaina, però també sentia un nus a la gola: trobaria a faltar Mart.[br][br] Ara venia una de les parts més importants de la seva feina, la d'explicar tot el que havien fet. Les aventures que havien viscut, els experiments que havien sigut un èxit, i els que no, els obstacles i com els havien superat, i potser algun record se'l guardarien per elles. Era l'hora de divulgar tot el que havien après per tal que la ciència continués avançant, però també de fer-ho de manera prou entenedora perquè tothom pogués comprendre-ho.[br][br] Tornaven satisfetes, contentes, orgulloses de tot el que havien fet. L'Helena ja tenia ganes de començar una nova aventura, de topar amb un altre problema per solucionar, un altre obstacle que no pogués resoldre i que, quan finalment ho aconseguís (perquè de ben segur que ho aconseguiria) sentir aquella satisfacció incalculable. Va mirar al seu voltant i es va sentir privilegiada i orgullosa d'haver format part d'aquella tripulació.[br][br] La Cristina tenia la vista perduda en el mar infinit d'estrelles. De reüll, li va semblar pescar un estel fugaç recorrent el firmament. I durant un segon, va veure, a milions de quiilòmetres de distància, una nena estirada damunt la gespa fresca que acabava de veure un estel fugaç i havia demanat un desig. El desig, d'algun dia, solcar el mar d'estrelles descobrint tresors.