És doctora en química, professora referent de la UPC de Terrassa i presidenta de la Societat Catalana de Tecnologia. També és una ferma activista en l’àmbit de la feminització de la tecnologia, sempre a la recerca d’estratègies i projectes que contribueixin a despertar vocacions científiques en les nenes. De fet, la primera cosa en la qual es fixa quan la rebo a les oficines centrals d’Abacus del carrer Perú de Barcelona és en un expositor de joguines LEGO. “M’encanta que hagin fet que el lladre sigui una dona!”, exclama assenyalant una nina de LEGO representada amb antifaç fugint d’una casa.
Més enllà de les qüestions de gènere, en què més cal trencar esquemes en l’àmbit educatiu?
Caldria aconseguir que la gent canviés la percepció que tenim de l’educació, deixar de considerar-la un simple instrument per aconseguir un títol i després una feina i passar a veure-la com la via principal per poder construir una societat més formada, respectuosa i pròspera a tots nivells. Ens hauríem de voler formar per la simple satisfacció de saber coses, de tenir més criteri, de ser persones més cultes, d’obrir la ment… I fer tot això sense l’obligació d’acomplir unes expectatives laborals o econòmiques que després, quan no s’assoleixen, generen grans frustracions.
Doncs les xarxes socials sembla que facin apologia de la ignorància i la superficialitat. Què pot fer l’educació en una societat en la qual l’èxit es mesura pel teu número de followers i likes?
D’entrada, podem canviar també la visió que tenim del concepte d’èxit. Als Estats Units, el fracàs es valora més perquè fracassar ens fa forts, savis i resilients. Però aquí, en una entrevista de feina, mai et pregunten quantes vegades has fracassat. Jo ho veig en les diferències de comportament entre l’alumnat “normal” (que algú, lamentablement, podria anomenar “mediocre”) i els perfils més “brillants”. Els primers són resilients i accepten les crítiques o els suspensos; els altres, en canvi, s’enfonsen si els dones un simple “no” per resposta.
Tenen millors expectatives de futur els alumnes “normals” que els “brillants”, perquè els primers són més resilients
Ara que esmentes el teu alumnat, tinc entès que arran d’un treball que vas proposar a l’assignatura “Tecnologia de materials” de l’ESEIAAT, un grup de 6 joves va guanyar el premi mSchools SDG Challenge que es va celebrar al ‘4YFN’ del Mobile World Congress. En què va consistir aquest projecte?
Van dissenyar i fabricar una eina, a la qual han anomenat uHandle, que permet a les persones amb malformacions a les mans poder alimentar-se de forma autònoma, amb els coberts que disposin. El gadget està especialment pensat per a persones que viuen en països en vies de desenvolupament i ONGs ja que es pot fa fabricar amb impressores 3D i amb un cost molt baix i a l’Índia, per exemple, està millorant la qualitat de vida de les persones amb lepra.
Caram! Deu estar orgullosa!
Molt. És una idea brillant que a mi mai se m’hauria acudit i això em fa sentir molt realitzada com a professora. També va passar amb el projecte “TelecomuniCAT” durant el moment inicial i més dur de la pandèmia, quan vam teixir una xarxa de distribució de mòbils reciclats als hospitals i vam crear un estri amb una làmpara d’IKEA per permetre que els ingressats poguessin parlar amb la família sense necessitat de personal sanitari per sostenir la tablet o el mòbil.
Una de les coses que més m’agrada de la docència és sentir-me superada pel meu alumnat, com en el cas de l’uHandle
És evident que el treball per projectes (ABP-PBL) ben executat proporciona grans beneficis, però encara hi ha resistències i dubtes sobre si és realment un bon mètode. Perquè creu que és així?
La resistència al canvi és inherent a la condició humana però també és cert que no pots imposar políticament un nou sistema educatiu sense recursos. I per recursos no em refereixo a diners sinó a formació. Cal garantir que tot el professorat tingui la formació necessària per engrescar-los, fer que se sentin còmodes i gaudeixin d’aquesta metodologia ABP-PBL que, certament, ben implementada, funciona i proporciona molt bons resultats. Jo l’estic duent a terme parcialment i estic molt satisfeta amb els resultats obtinguts.
Fins i tot en grups heterogenis? Tinc entès que és un mètode ideal d’aprenentatge però només quan la classe és socialment homogènia, cosa que a les aules no sol passar…
És cert, si el grup és homogeni, és molt millor. Però si no ho és, el primer que cal fer és identificar els perfils “dropos” i “mantes”, donar-los tasques que puguin fer i que no comprometin la feina dels altres, i confiar en que s’engresquin i canviïn el seu perfil. L’objectiu últim és fomentar la interdependència positiva, és a dir, que tothom tingui clar que amb la seva contribució l’equip guanya perquè, com ja deia Maria Montessori, tothom té alguna capacitat o interès, i també perquè rarament en el futur la gent treballarà sola.
També es critica que, amb aquest sistema, hi ha continguts curriculars que, a final de curs, els joves no hauran assimilat.
Potser no, però si s’ha fet bé tindran una base formativa més àmplia i més sòlida que els permetrà arribar a aquests continguts més endavant, perquè gràcies a aquesta base, hi ha aprenentatges que després faran més àgilment o bé de manera autònoma. Per fer-ho bé, una metodologia que ajuda molt és la de fer servir processos de tipus “stage-gates” (objectius acumulatius i a curt termini), definint de bon principi cap on volem anar, quins microobjectius necessitem assolir per arribar-hi, quines activitats s’aniran fent en cada etapa, quines seran avaluables i quines no…
En general, crec que cal canviar l’enfocament de l’aprenentatge i mirar-nos el procés formatiu d’una manera més holística
Aquest enfocament més holístic i per projectes també es diu que és una de les claus per despertar més vocacions científiques en les nenes, però en aquesta qüestió, no creus que hi ha també un factor vocacional? Vull dir que, a les dones, pel que ens han dit, ens agrada menys trastejar cables i bateries i realitzar assemblatges mecànics.
Crec que si les dones no se senten tan atretes per la tecnologia de cables és perquè, generalment, s’han relacionat els cables amb feines rudes o molt competitives, lligats a cotxes, coets, construcció, amb exemples molt parcials i que no sempre resulten interessants o atractius. Remenar cables perquè sí, sense una finalitat o un exemple real d’aplicació, més enllà d’encendre una bombeta, no em genera cap curiositat.
I què creus que ens podria motivar més?
A mi, personalment, fer un coet o un cotxe de carreres em motiva zero però si m’expliquen que aquest assemblatge pot servir per fer un cor automàtic que ajudi a bombejar sang en el cos d’una persona mentre li arriba el trasplantament, ostres això ja m’agrada més. Per tant, cal ampliar el ventall d’exemples dels usos que pot tenir un mecanisme tecnològic, i amb aquesta ampliació també ampliarem les vocacions.
I això és vàlid també amb mestres, ja que sembla que costa una mica d’implementar la tecnologia a l’aula als primers anys de formació, oi?
Això sembla, tot i que haurà excepcions lloables i exemplars. A mi, per exemple, programar per blocs no m’agrada, però en canvi sí que he après a dibuixar per ordinador, perquè ho he trobat útil per a les meves classes. De fet, està demostrat que a les dones, i aquí també estic generalitzant, ens agrada que ens donin un “perquè”, ens convenç molt més un giny tecnològic si podem trobar una funcionalitat.
La tecnologia “en abstracte”, per a nosaltres té, en general, menys interès i és més difícil que ens interessem en aprendre-ho
També hi ha el tema dels referents. Realment, és tan important?
I tant! A quantes inventores em pots esmentar? I no em diguis Marie Curie, que aquesta és científica! Demano que es coneguin perfils com el de Hedy Lamarr (gràcies a la qual tenim wifi), Sarah Mather, inventora del periscopi, d’Ángela Ruiz Robles, inventora de la Enciclopèdia Mecànica, precursora de l’e-book, Melitta Benz que va inventar el filtre de cafè… Els seus noms ni s’han divulgat ni s’han recollit als llibres i així, el missatge que ens queda sota la pell és que les dones no hem inventat mai res. I això, ni és just ni és cert.
És evident que cal fer molta feina encara. Com a pares i mares, com podem contribuir a trencar tots aquests estereotips?
Ningú s’inventa un futur, tots acabem volem ser el que coneixem i, els infants, allò que millor coneixen és el seu entorn immediat, per això és important que com a pares i mares els presentem tants models de referència com sigui possible, perquè si no ho fem, no tindrem diversitat de vocacions.
Hi ha un moment millor que un altre, per despertar vocacions?
Sembla que entre els 10 i 12 anys és quan més o menys és quan ens comencem a plantejar, amb coneixement, el que volem ser en un futur. Per tant, aquest seria un bon moment, sobretot perquè s’ho puguin rumiar sense els estereotips o condicionants socials que es produeixen a l’adolescència. Una nena, als 10 o 11 anys es pot plantejar ser enginyera, però als 14 es pot trobar que, per la pressió social, aquesta opció ni tan sols se la plantegi. Definitivament, cal promoure més activitats tecnològiques a primària.
Entre els 10 i 12 anys és el millor moment per despertar una vocació en un nen o nena
Pel que fa a secundària, com ha quedat el nou currículum?
Es faran 175 hores obligatòries de tecnologia entre 1r i 3r d’ESO i el compromís de generar assignatures de tecnologia, d’oferta obligatòria, a 4rt d’ESO. El problema és que en el disseny del currículum es confon la tecnologia amb la digitalització, i això és un error. De la mateixa manera que la cirurgia és part de la medicina i la zoologia és part de la biologia, les TIC són part de la Tecnologia. I quan es parla de “digitalització” semblaria que els continguts TIC fossin quelcom totalment independent de la tecnologia. És molt cert, que necessitem formar perfils TIC, però sense descuidar els perfils TECH.
Si només formem perfils TIC, qui farà la part mecànica de les eines digitals? Com sabrem quins o quants cargols hem de fer servir? Ho farem tot a toc de teclat?
No, és evident que sense tecnologia no hi ha digitalització possible.
Exacte. Són incoherències que de vegades es produeixen en el disseny del sistema educatiu, quan el disseny es fa sense consultar amb el professorat quines són les necessitats “reals”. No entenc quin ha pogut estat el criteri que ha portat a tancar un cicle formatiu d’eco-eficiència energètica per obrir-ne un per ser DJ…Com ho farem per formar els perfils que necessitem per fer la transició energètica? Personalment, penso que iniciatives com aquestes són un despropòsit. Els perfils professionals del futur necessitaran coneixements de tecnologia. No serà conveniència, sinó necessitat. Només així podem garantir que les noves generacions puguin aprofitar els recursos que tindrem per fer-ne un bon ús en benefici seu i de la societat en general.
Publicitat
Articles relacionats
