Aprendre amb les mans

Què fan les empreses d’EdTech amb les dades dels alumnes?

Què són els drets digitals i per què hem de protegir especialment els dels nens i joves dins les escoles
27 d’octubre de 2022 –
 Redacció

Què pot representar per al futur dels nens i nenes el fet que les grans corporacions tecnològiques estiguin emmagatzemant les seves dades des de primària? Hauríem de parar-hi més atenció? Per quines raons? Us intentem respondre a aquestes preguntes a través de deu punts.

El núvol no existeix. El núvol sempre és l’ordinador d’algú altre a qui no coneixes

1. Un informe demolidor
El maig del 2022 Human Rights Watch (HRW) va fer públic un estudi després d’analitzar 163 programes o aplicacions educatives (EdTech) que s’havien fet servir en escoles de 49 països durant l’època de confinament per la pandèmia.
Com s’explica en aquest article, l’estudi va revelar que el 89% d’aquests productes d’EdTech havien compromès els drets digitals dels nens. De quina manera? En primer lloc, compilant dades sense el consentiments dels seus pares però també supervisant què feien a l’aula, identificant qui eren els seus familiars i amics i monitoritzant els altres dispositius electrònics de les seves famílies.

2. Les nostres dades, l’or del segle XXI
A aquestes alçades, tots ho sabem: davant d’un servei o producte digital gratuït, el negoci som nosaltres. I, amb tot, seguim clicant i acceptant les condicions per poder utilitzar aquella aplicació o programa. La seva gratuïtat, la necessitat i la practicitat de les solucions que ens ofereixen, ens poden. Tant és que m’agafin les dades -ens diem a nosaltres mateixos-. No tinc res a amagar.
Però convé remarcar que quan parlem de dades no ens referim només al nostre nom, adreça o any de naixement (tot i que aquestes tres coses ja són realment molt importants). També són els nostres gustos, ideologia, desplaçaments, desitjos, preocupacions, fílies i fòbies, despeses regulars, activitats lúdiques…

Les “dades” són una radiografia de com som, de tot el què fem i de tot el què voldríem fer o ser

3. I on van a parar les dades?
La gran majoria són comprades per empreses d’AdTech, plataformes que ajuden a les agències publicitàries a l’hora de dissenyar les seves estratègies de publicitat digital. Ho demostren les conclusions a les quals va arribar l’informe de HRW: dels 163 recursos tecnològics educatius estudiats, 145 van cedir les dades dels estudiants a d’altres empreses d’AdTechs tot i que només 35 van indicar a les seves polítiques de privadesa que la informació dels alumnes s’utilitzaria amb finalitats publicitàries.

4. Publicitat conductual i productes personalitzats
Això va permetre als algoritmes d’aquestes empreses d’AdTech elaborar una radiografia de cada alumne, cosa que permet personalitzar continguts i anuncis, predir quins interessos tindran en el futur i poder influenciar-los. Tot, gràcies a dades extretes d’entorns educatius que els nens i joves van haver de fer servir durant la pandèmia.

A banda de fins publicitaris, les dades van servir per dissenyar i desenvolupar 23 productes per a menors com a usuaris principals

5. D’on provenen les dades que aquestes empreses extreuen de les escoles?
Hi ha tres canals: l’administració, que té les dades que els pares donen a l’escola perquè el seu fill pugui ser-hi inscrit; la pròpia escola, que compila moltes altres dades necessàries per als seus sistemes d’avaluació i de treball intern. Parlem de registres sobre el comportament del nen, dels exàmens i dels seus avenços o dificultats diàries. Finalment, hi ha les dades que les pròpies empreses d’EdTech extreuen a partir de l’ús que es fa dels seus programaris.

6. Quin impacte pot tenir en el futur dels nens i joves?
Aquesta és la gran incògnita. Ho explica molt bé en aquesta entrevista Jenn Persson, fundadora de l’ONG Defend Digital Me, que fa campanya per la privacitat i els drets digitals dels infants del Regne Unit: “En aquests moments, és molt difícil predir com aquestes empreses tecnològiques poden ja estar influint en l’aprenentatge dels infants o en la manera com interactuen amb els seus patrons de comportament”, diu.

Algunes aplicacions ja han canviat la manera de comunicar-nos i de relacionar-nos. Per tant, no és difícil imaginar que les aplicacions educatives també poden modificar altres aspectes relacionats amb l’aprenentatge dels nens. Per això, com assegura Persson, els pares i mestres han de començar a veure les plataformes digitals no només com una qüestió tecnològica, sinó social.

7. Què hi poden fer els mestres?
Formar-se per ser capaços d’entendre i dominar els programaris lliures. Com explicava la filòsofa Marina Garcés a Habilis en aquesta entrevista: “Si Google domina el sistema educatiu és perquè sap oferir la solució a una necessitat abans fins i tot que ens ho hàgim plantejat. Abans de poder imaginar com voldríem que fos un entorn educatiu virtual, apareixen ells i ens ho solucionen.”

Cal formar els mestres en qüestions tecnològiques, programació i competència digital ja des de les pròpies facultats

8. L’important paper de les famílies. El cas del Pla de Digitalització Democràtica dels Centres Educatius de Barcelona

La conscienciació de les famílies també és cabdal i ho demostra la següent iniciativa. El 2019 un grup de pares i mares es va posar en contacte amb l’entitat Xnet per buscar alguna alternativa a les plataformes de software de les grans empreses tecnològiques. L’Xnet és un projecte col·laboratiu nascut el 2008 liderat per la docent, activista i estratega tecnopolítica Simona Levi i aborda qüestions relacionades amb els drets digitals, les dades, la intel·ligència artificial i la neutralitat de la xarxa.

L’Xnet i aquest grup de famílies van impulsar el Pla de Digitalització Democràtica del Centres Educatius tot creant un eina de software lliure i codi obert pensada especialment per a escoles i entorns educatius. S’anomena Digital Democràtic i ja està funcionant en diverses escoles de Barcelona, cosa que ha permès a aquests centres tornar a ser sobirans de les seves dades.

9. Programaris lliures: avantatges i inconvenients
El software lliure no ha aconseguit encara ser tan pràctic ni funcionar tan bé com els programes de Microsoft, Apple o Google. És per això que cada vegada sembla més clar que la solució passaria per aconseguir que les nostres institucions públiques, des de la UE fins als Ajuntaments, invertissin energia i diners en l’elaboració de programaris lliures que puguin competir amb els de les grans empreses tecnològiques.
El programari lliure és un software obert al públic amb múltiples avantatges: és auditable, modificable i reutilitzable per qualsevol persona.; permet canviar de proveïdor quan es vulgui tot mantenint una coherència tecnològica i facilita la creació de noves funcions, connectors i integradors per part de qualsevol programador. Tot plegat també permet que, si l’empresa que el crea tanca, d’altres el puguin continuar desenvolupant.

10. I si… limitéssim l’ús de la tecnologia a les escoles?
Davant de tot l’exposat, semblaria lògic qüestionar-nos si és pertinent la introducció de la tecnologia a les aules. De fet, va ser una de les preguntes que es van fer en la primera Trobada Internacional d’Educació Digital Democràtica i Open Edtech organitzada per Xnet i a la qual va assistir Habilis el juliol passat. L’impulsora d’Xnet, Simona Levi, va explicar que en cap cas podem demonitzar Internet ni caure amb la tecnofòbia. “Internet és una gran eina de democratització per a tota la societat i és important que es deixi de confondre amb Google o Facebook. És com si confonguéssim el menjar amb el MacDonalds”, va dir. Amb tot, Levi va alertar que cal treballar perquè les administracions públiques, les educatives també, deixin d’invertir els diners en empreses tecnològiques que fan servir codi tancat, a vegades per interessos de partit però a vegades també per pura ignorància.

Publicitat

Articles relacionats